25 D’ABRIL, PUNT
D’INFLEXIÓ
 |
Horta de València |
Sí, el 25 d’abril de l’any 1707 els valencians
sofrirem una gran derrota. No d’aquelles que s’acaben perdent en els llibres de
història, sinó una de les que marquen el futur de tot un poble. Va ser una
aposta a tot o res que es va perdre, com els ha ocorregut a molts altres pobles
i civilitzacions al llarg de la història; molts d’ells acabaren desapareguts
per sempre. Al cas valencià no ha sigut així, aquesta catàstrofe va suposar un
punt d’inflexió que arrosseguem encara ara com bé va assenyalar Joan Fuster i
per aquest motiu sovint mirem al nostre costat, a qui ens és proper per llengua
i cultura: al nord. Mirem al nord perquè han gaudit d’una història distinta,
unes circumstàncies diferents on la defensa d’una identitat era un bé
irreductible. Cadascú dels dos germans ha evolucionat de forma diferent a
partir d’Almansa i la guerra de successió fins arribar als nostres dies.
És cert que d’alguna manera els catalans eixiren
millor parats pel fet que Felip V va sotmetre (en un àmbit estrictament militar
i polític no social, matització necessària) primer el País Valencià i quan
arribà a Catalunya la seua set de venjança estava més aplacada. A més a més,
les constants rebel·lions (en especial a la ciutat de Xàtiva on ja sabem el
motiu pel qual els diuen socarrats) donaren pas a una forta repressió per part
de les tropes borbòniques i simpatitzants.
 |
Pintura de Felip V boca en avall com càstig, Xàtiva |
Tot i això, si hui en dia Catalunya és un espill és
per causes evidents: ens uneixen lligams que van més enllà d’una llengua
comuna, d’un sentir crispat pel maltractament d’una història manipulada i també
per una sèrie de tradicions, creences i saber fer que conformen una cultura
pròpia i, per tant, única. Més de tres-cents anys després de la batalla
d’Almansa, la situació ha millorat per catalans i valencians; després de Felip
V (i amb posterioritat el règim dictatorial franquista i les polítiques
feixistes, filloles) és evident que la llengua i la cultura valenciana quedaren
durant molt de temps silenciades, prohibides i menystingudes mentre que en
l’actualitat hi ha una puixança dels valors i del sentir valencià. Tot i que,
cal dir-ho, es tracta de mèrits dels mateixos valencians i valencianes els
quals hem aprés a renàixer de les cendres i transformar el que era una derrota
en una reivindicació cultural i identitària. Un sentir autòcton, indígena
i una reclamació al voltant del que encara ens queda per escriure: una història
justa i no derrotista i nostàlgica, una que parle d’una cultura viva i que
necessita ser atesa i escoltada. Perquè el País Valencià ha comptat amb grans
figures com Vicent Andrés Estellés, Enric Valor, Francesc Ferrer Pastor,
Sanchis Guarner, Josep Piera… que enllacen en la següent generació amb gent com
Maria Josep Escrivà, Alfons Navarret, Isabel Clara-Simó, Lorena Cayuela, Eliseu Climent i
tantes altres personalitats (i totes les persones anònimes també!) que
garanteixen la pervivència i creixement de la literatura, l’art, el cinema… la
cultura valenciana.
 |
Rosa dels vents
|
El repte és gran, com tot repte que paga la pena, ja
que encara vivim en una terra infrafinançada, intransigent i pluriculturalòfoba
dins la qual els governants no es preocupen per mantenir les senyes d’identitat
que tant pregonen i, fins i tot, retallen per intentar silenciar-nos. Estem
davant d’una altra forma de fer política cultural que tracta d’imposar-se allà
on va sense admetre diferències. Per això el 25 d’abril és i seguirà sent una
reivindicació i mai més una derrota. Serà una data que ens recorde que som i
serem perquè sempre renaixem de les cendres. I ara, davant aquest mar de
dubtes, de desfetes i malifetes… sí bullirà la mar com cassola al forn.
